Lluís Domènech i Montaner

Lourdes Figueras

 

El 27 de desembre de 1849 neix a Barcelona Lluís Domènech i Montaner en l´entorn d´una familia il.lustrada i benestant. El taller del seu pare, enquadernador de prestigi va constituir el seu primer marc d´aprenentatge de les arts gràfiques, de l´estudi de la línia i dels colors, de la búsqueda de la bellesa a través de l´equilibri de les formes; també va representar el punt de partida cap a les seves inquietuds polítiques. L´entorn cultural de la familia s´havia nodrit com tants altres dins de l´esprit de la Renaixença i de la nostalgia d´un passat històric. Aquesta herència espiritual evolucionarà de manera perceptible a través de tota l´obra de Domènech i Montaner, des de la teoria fins a la seva aplicació en les arts decoratives i en la pròpia estructura arquitectònica. La nostàlgia es convertirà en una exultant mostra de progressisme.

Decidit a estudiar arquitectura després d´obtenir brillants qüalificacions en la carrera de Ciències Exactes, Físiques i Naturals a la Universitat de Barcelona i, malgrat haver realitzat un primer curs d´Enginyers a Madrid, s´inscriu a l´Escola Especial d´Arquitectura de la Reial Acadèmia de San Fernando. El dia 13 de desembre de 1873 li és lliurat el títol d´arquitecte. L´any següent, amb el seu company d´estudis, amic i soci -en els primers projectes- emprenen un viatge per diferents ciutats europees. Aquest contacte amb l´art propi de cada pais i la incorporació dels nous corrents estètics, bàsicament representats pels gustos neoclàssics, seríen del tot convincents per als nostres joves arquitectes vers la búsqueda de noves sensacions no sols estètiques sinó també formals. Fou el moment precís per encetar el procés d´investigació cap a la consecució d´una renovació de mètodes i resultats per a poder assolir una nova expresió en l´art de l´arquitectura.

L´any 1875, Lluís Domènech i Montaner es casa amb Maria Roura i Carnesoltes, filla de Canet de Mar. En aquest mateix any ingressa, com a professor interí, en la recent creada Escola d´Arquitectura de Barcelona. El seu compromís amb la docència durarà fins pràcticament la seva mort. Quaranta cinc anys de professor - catèdràtic des de l´any 1899 de l´assignatura "Teoria de composición de edificios"- dels quals 20 en fou també Director.

La participació en els temes polítics i de debat social s´inicien ja des de molt jove amb la seva adscripció a moviments de reafirmació del catalanisme -La Jove Catalunya, l´any 1870, fins a la seva participació directa en grups de forta presència política: el Centre Català, 1882; la Lliga de Catalunya, 1887; l´Unió Catalanista i les Bases de Manresa, 1892, el Centre Nacional Català, 1899, i la Lliga Regionalista, 1901. En tots, la presència de Domènech va ser ferma, rotunda i respectada, àdhuc, des de Madrid. Però no en va reïixir. Les presions, i la "vanitat insustancial d´uns i el cinisme aventurer d´altres"van fer decidir a Domènech a abandonar la politica el juny de 1904. En va deixar testimoni des de les pàgines de El Diluvio, La Veu de Catalunya o El Poble Català, entre molts d´altres.

Si en va reïixir, en el camp de l´arquitectura. La seva obra es va convertir en una de les més intel.ligents, estètiques i característiques del Modernisme català, i per extensió de l´Art Nouveau europeu.

Com a teòric la seva postura, es defineix des dels inicis de la seva dedicació professional en el pronunciament del seu famós article titolat "En busca de una arquitectura nacional" publicat a La Renaixensa de 1878, on s´hi manifesten els seus objectius de recuperació dels estils històrics quant a la seva transformació i adaptació a un nou concepte estructural i formal.

Com arquitecte, les connexions de Domènech amb els nous pressupostos europeus es manifesten ja en les seves primeres obres. Un primer exemple el constituiria l´estudi per a la realització del projecte de les Institucions Provincials d´Instrucció Pública de Barcelona (1877-1882), un extens i impressionant conjunt que no va arribar a realitzar-se. Quant a les cronologíes històriques del moment europeu, podem veure, inclús, com Domèneh s´adelanta a aquelles manifestacions, marcant de manera clara i vehement un llenguatge innovador, en un programa arquitectònic que es fonamenta en un nou concepte integrador de totes les arts. Era una proposta "avant la lettre", representada per els projectes de l´Editorial Montaner y Simón (1879-1885), el Café-Restaurant (1887-1888) de l´Exposició Universal, a Barcelona, propostes que, més tard, Berlage recollirà, també, en el seu projecte per a la Borsa d´Amsterdam (1893-1903).

La seva personalitat erudita, la dedicació plena al treball, la rigurosa preparació tècnica, el profund amor per Catalunya, i la seva devota consideració pels valors històrics de l´art hispànic, es troben directament relacionats amb la seva trajectòria artística. De la primera etapa, caldria destacar l´Editorial Montaner y Simón, actual Fundació Antoni Tàpies, a Barcelona, l´Ateneu Catalanista (1885-1887), a Canet de Mar, el Café-Restaurant, avui Museu de Zoologia al Parc de la Ciutadella, a Barcelona i, el Gran Hotel Internacional -construit en 53 díes- ambdós realitzasts per a l´Exposició Universal de 1888, a Barcelona, i la Casa Roura (1889-1892), a Canet de Mar.

En els treballs desenvolupats a Reus, dins ja una etapa de consolidació del seu ideari artístic, seran, d´una banda el resultat del seu prestigi, i d´altra, marcaran el curs de les relacions en els àmbits tant de la cultura com de la politica entre els seus bons amics Pau Font de Rubinat, l´Eduard Toda, en JosepYxart i en Josep Pin i Soler. Per a Pau Font de Rubinat va realitzar un espectacular saló-biblioteca; amb l´Eduard Toda van organitzar la recollida voluntariosa dels restes del Priorat del Tallat i d´altres monuments abanss no se´n perdessin les seves runes; amb Pin i Soler i l´Yxart les seves genials "picca-baralles" entorn als gèneres literàris que tots dos representaven.

Però en tot cas, l´Institut Pere Mata (1897-1919), iniciat amb el recolçament de Pau Font de Rubinat, va significar la presentació (després vindrà l´Hospital de Sant Pau) d´un model avançat de prestació mèdica. Format per pavellons aïllats, desenvolupats a partir d´una ordenació urbana, on totes les possibilitats d´atenció al malalt estaven contemplades, Domènech disposa un llenguatge ornamental on la natura, endinçant-se per les estances mitjançant models de vitralls, ceràmiques i mosaics, s´instrumenta com un element benefactor de l´ànima. També la casa Navàs (1901-1907) creà precedent de la posterior casa Lleó Morera (1903-1905), de Barcelona, adaptada a l´habitatge de veïns amb altres solucionss aportades a l´ús domèstic i plural, conjuntament a l´aplicació d´un discurs estètic atorgat pels diferents llenguatges decoratius manifestat a través de les diferents tècniques artesanals i artístiques. La Casa Rull (1900) seguirà el mateix exemple de vivenda unifamiliar amb un sobri programa ornamental i simbòlic, en tant que la casa Gasull (1911) mostra una veritable exemple de funció i ús industrial, entre un retrobament amb les formes classicistes que ens recorda les estructures pal.ladienes. Potser una aproximació domenequiana al ideari noucentista?

La trajectòria de Domènech és, malgrat la seva mort relativament jove (73 anys), fructífera i premonitòria. Les seves formes i estructures gestades dins l´ esperit renovador del moviment modern, avancen les perspectives del model arquitectònic contemporani. Obres com les del Palau Montaner (1890-1893), les de Comillas, entre 1889 i 1899 (Seminari, Cementiri, monuments i arts sumptuàries), l´Hospital de Sant Pau (1901-1912), la reforma de la Fonda España (1902-1903), la casa Solà d´Olot (1913), demostren l´evolució d´uns esquemes que busquen la identificació d´un estil amb una base cultural autóctona i una projecció europea. L´eclosió d´aquest concepte sublimal quedarà recollit en un paradigma de l´art total: el Palau de la Música Catalana realitzat entre 1905 i 1908 per a l´Orfeó Català.

En l´àmbit social i cultural, també Domènech es va distingir per la seva contínua participacio, per el seu caràcter lliberal i progressista. Va rebre quatre distincions acadèmiques: de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, 1888; de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 1901; de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando, 1903; de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1921. Va ocupar set vegades la Presidència de l´Ateneu Barcelonès; fou mantenedor dels Jochs Florals de Barcelona en 1881 i el President en 1895.

En 1901, va ser elegit Diputat de les Corts espanyoles en representació de la Provincia de Barcelona i reelegit en 1903. El seu pas per la politica i la seva tasca dins el món de les arts de la investigació històrica, la docència i l´art de l´arquitectura va crear paradigmes de sensatesa, voluntat de progrés i visió de futur. Morí a Barcelona el 27 de desembre de 1923.



Butlletí informatiu del Museu Comarcal Salvador Vilaseca, núm. 12. Reus, març 1997.
MCSV