El Modernisme a Reus

Assumpta Rosés

 

El modernisme és un moviment europeu que es manifesta a Catalunya amb una gran força, fins aconseguir un clima urbà representatiu del gust de la nova burgesia industrial i comercial que s'imposà com a classe dirigent a finals del segle passat. Arquitectura, mobles, vaixella, vestits, brodats, joies, cartells, il·lustracions infantils, etc... adopten els coneguts estilemes d'ondes, estilitzacions, ornamentacions florals i geometrització decorativa. Imatges romàntiques i simbolistes dotades d'un gran efecte decoratiu, combinen amb tecnologies noves, sentit pràctic i esperit de llibertat. En les arts plàstiques se sumen diferents influències de l'Art Nouveau europeu: L'impressionisme i el postimpressionisme, d'una part, el simbolisme i la poètica pre-Rafaelista per l'altre. I encara cal afegir la revalorització dels oficis artesans defensada per William Morris que creà el concepte de disseny, tot adaptant l'artesania a les noves tècniques de mecanització del treball.

L'estil modernista tingué una complicitat amb els àmbits del teatre, la música i la literatura. S'estengué, impregnà el gust d'un ampli ventall social i es convertí en un estil popular i molt arrelat. A Catalunya va aconseguir una definició pròpia, diferenciada dels corrents europeus i per això és considerat sovint com un moviment nacional, reforç de l'afirmació catalanista que havia impulsat la Renaixença.

Si bé el nucli principal va ser Barcelona, aviat arribà a diverses ciutats catalanes i Reus en va resultar un centre destacat, especialment en arquitectura. Ens han quedat senyals evidents i significatius. Dins de moltes cases trobaríem encara mobles, làmpades, objectes i records familiars d'aquest estil o contaminats pels seus trets decoratius més característics. Al carrer són molt presents l'arquitectura i les arts aplicades més o menys modernistes. En el nucli urbà, dins el tomb dels ravals, a l'eixampla que formen els passeigs i en els xalets i els masos disseminats pel terme.

El moment àlgid del modernisme és a l'entorn del 1900. A Reus en aquells moments no hi ha una bona època constructiva. Es pateixen les conseqüències de la fil.loxera que va arrasar el conreu de les vinyes i també els provocats per la sobreproducció de les indústries tèxtils. Les famílies que baixen dels pobles a buscar feina alternativa a la dels camps, venen sense mitjans i el diner no es mou. Altres emigren, deixen cases buides i perden valor els terrenys. En canvi hi ha algunes famílies riques, importants terratinents, comerciants o insdustrials que tenen un poder econòmic sanejat i són ells els qui promouen les primeres i millors obres d'arquitectura modernista, just en el moment d'eclosió de l'estil.

Domènech i Montaner

A Catalunya i a Reus, dir modernisme és pensar en Gaudí. Però, de fet, aquí el seu nom ens evoca un gran buit, present i colpidor. Per diverses i desgraciades circunstàncies no va arribar a construir res a la nostra ciutat, ni a la comarca. No va ser, precisament, profeta a la seva terra. Així que la figura cabdal de l'arquitectura Modernista a Reus és Lluís Domènech i Montaner, per les seves obres i pel mestratge que hi exercí. Gràcies a la seva amistat amb Font de Rubinat va rebre el primer encàrrec, la construcció de l'Institut Pere Mata (1897-1919). Una obre de gran envergadura, amb estructura de miniciutat, on aplicà renovadors conceptes d'urbanisme, de seguretat, de planificació d'espais, de modul.lació, ornamentació i ús de materials. L'Institut va ser, de fet, el banc de proves per a la construcció, després, de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Paletes, pintors, fusters, ferrers i ceramistes van treballar junt a Domènech i Montaner i als seus col.laboradors habituals. Allí es va formar un equip d'artesans que seria la clau per la difusió del Modernisme a les obres de menor volum per tota la ciutat. Pere Caselles, arquitecte municipal, va ser el primer i principal col.laborador i deixeble en aquest equip.

Si al Pere Mata es construïa l'ideari de Domènech i Montaner sobre el que pot ser un centre públic, a la plaça del Mercadal, el 1901 començà a alçar-se un model de casa particular molt especial i una obra mestra de l'arquitectura modernista: la casa Navàs. Solució a mida d'habitatge per a una nova burgesia: un pis còmode, luxòs i carregat de decoració, una planta baixa funcional per a la botiga de teixits de la família i, al segon pis, les habitacions i serveis per als treballadors. De fet, és una idea quasi bé medieval d'estructura social que contrasta amb la modernitat de les instal.lacions: muntacàrregues, gas, telèfon, cuina moderna, banys, etc. Cal dir que comoditats i riquesa d'espai també arriben a la zona de servei.

Poc abans de la casa Navàs, Domènch i Muntaner havia fet la casa Rull (1900), davant de l'hospital i faria encara altres treballs, alguns, segons sembla, amb l'estreta col.laboració del seu fill Pere Domènech i Roure: la casa Gasull (1911), la biblioteca Font de Rubinat, les reformes de la casa Llopis i el desaparegut cinema Kursaal. També van quedar alguns projectes sense construir com el que va fer per al Teatre Circ.

La ciutat modernista

A mida que entrem en el nou segle, la situació econòmica millora a la ciutat i ho farà, sobretot, com a conseqüència de la primera guerra mundial que ofereix mercats i fa remuntar el comerç. Els conreus s'han recuperat i tot plegat es nota en la pujada de la construcció. Xalets, cases de pisos, fàbriques i magatzems. La majoria d'aquestes obres són projectades per Pere Caselles i esquitxen intensament tota la ciutat amb dissenys modernistes o amb una barreja de modernisme i noucentisme, moviments que se superposaran durant uns anys. Algunes obres destacades de Pere Caselles són, en cases d'habitatges: la casa Homdedeu, encara neogòtica (1893), la casa Miró del carrer de sant Llorenç (1904) i la casa Abelló al raval de Jesús (1904). En les obres públiques, l'Institut Enològic (1910) i les escoles Prat de la Riba (1915).

Si abans dèiem que Gaudí és un gran buit a la ciutat, en canvi si que van arribar obres dels seus deixebles i col.laboradors, com ell mateix, fills de Reus. Joan Rubió i Bellver va edificar el xalet de la família Serra el 1912 a la carretera de Castellvell i, més tard, la casa Cuadrada (1924) i el dispensari antituberculós, annex a l'hospital. Domènech Sugrañes que treballaria en la continuació de la Sagrada Família durant tota la seva vida, va fer a Reus el Mas llevat i a Salou l'esplèndida casa Bonet (1918), davant del port. Altres arquitectes treballaren a Reus, citem tan sols a Francesc Borràs i Soler, autor del projecte de l'Escorxador i Pau Monguió, de diverses cases de pisos.

Moviment literari i artístic

Fins aquí hem parlat només d'arquitectura però ja dèiem al començament que el modernisme va ser un moviment molt plural. La literatura i el pensament modernista van tenir a Reus un centre de difusió a la llibreria La Regional oberta per Josep Aladern el 1897. Ell havia participat a Sitges a les festes Modernistes i tenia relació oficial amb Santiago Rusiñol. Va incitar un grup de joves inquiets a la lectura de les edicions de l'Avenç que ell distribuïa i es van atrevir a fer edicions pròpies: la revista Nova Catalunya i la col.lecció literària Foc Nou. A la tertúlia acudien Hortensi Güell, Antoni Isern, Miquel Ventura, Pere Cavallé, Joan Puig i Ferreter, Plàcid Vidal i altres. Comentaven les novetats de la literatura modernista, llegien les obres de Rusiñol, Maragall o Iglésias i també les traduccions de Maeterlink i d'Ibsen.

Altrament a les institucions culturals de la ciutat, als teatres Fortuny i Bartrina, i a les societats culturals i recreatives que proliferaven, s'hi representava teatre, hi actuaven les corals i orfeons i s'hi feien concerts. Del seguiment apassionat de la música estimada pels modernistes ens n'ha quedat un testimoni en el xalet que un germà dels comerciant i banquer Evarist Fàbregas va fer-se decorar cobrint totes les façanes amb esgrafiats que representen escenes de l'òpera Parsifal de Wagner, estrenada entre polèmica i expectació al Liceu de Barcelona l'any 1913. Seguint l'exemple de Wagner, llegendes, poesies i cançons populars catalanes inspiraven la música modernista. El compositor Morera, el pianista Ricard Vinyes i l'Orfeó Català eren protagonistes i model del moment musical a tot Catalunya.

En l'àmbit de les arts plàstiques cal recordar que, des del 1903, Joaquim Mir pintava a l'Institut Pere Mata, i després a l'Aleixar i pels entorns de la comarca, algunes de les seves millors obres. No era una pintura pròpiament modernista de paisatges difosos i siluetes estilitzades, sinó una obra avançada del postimpressionisme. Eclosió de color, llibertat i sentit líric que parteixen de la natura per crear un llenguatge nou, camí de l'abstracció.

Hortensi Güell, de la colla de l'Aladern, va fer una obra breu com la seva vida i ell si que va tenir una etapa influïda per Rusiñol durant la qual va realitzar algunes pintures i il.lustracions d'estil modernista. Relacionat amb Mir, Picasso, Torres Garcia, Carles Mani, estava en una excel.lent situació dins el món atístic i intel.lectual. Els seus dibuixos del Camp, realistes i expressius, són el millor del seu treball. El seu amic Tomàs Bergadà va treballar amb Domènech i Montaner en la decoració de l'Institut Pere Mata i, després, en molts interiors de cases i xalets modernistes de Reus. La seva tasca de pintor i decorador resta per documentar. Ramon Casals i Vernis, actiu home de cultura, va ser un pintor mediocre, però va produir un extens i, en ocasions, molt interessant treball com a il.lustrador i, sobretot, com a creador d'Ex-Libris.

El moviment modernista català es considera acabat el 1907, quan Prat de la Riba projecta una nova orientació política i cultural per a Catalunya que, en art, impulsarà el noucentisme. Malgrat això, ja hem dit abans que el modernisme s'havia fet un estil popular i integrat pels usuaris tant com pels artesans. Per això, fins els anys vint es troben molt sovint construccions arquitectòniques i manifestacions artesanals diverses, mostra de la pervivència d'un estil que havia impregnat tota la societat.

 



Butlletí informatiu del Museu Comarcal Salvador Vilaseca, núm 12. Reus, març 1997.
MCSV